Test sobre ocells Hem trobat un ocellet

Text 12
L'ocell
A l'entorn de la mare hi havia gran gatzara.
Dues nenes mig vestides saltaven picant de mans, i un nen més petit s'alçava de puntetes i estirava els bracets amb impaciència.
Tots el volien al pobre pardalet; tots el volien, i la mare el protegia contra aquell excés de carinyo que li hauria costat la vida. I el guardava dintre de la mà flonja, sentint com li bategava el cor petit com un pinyó, que l'espant feia sotraquejar furiosament.
Un xic ajupida els hi ensenyava l'ocellet, i una munió de ditets li allisaven les plomes de l'arrufat caparró, i tres boquetes tendres s'ajuntaven per besar-lo.
El sol entrava en el quarto, i la mare somreia i quelcom divinal embolcallava el grup.
-Com l'has hagut? d'on l'has tret?
A la primavera els ocells solen enamorar-se, i no saben el que es pesquen, i aquell havia caigut per la xemeneia, i l'havia agafat en els vidres de la finestra, entossudit a travessar-los perquè a darrere veia el cel, els arbres i les muntanyes, la llibertat.
-És nostre, oi? és nostre; el criarem, el criarem.
-Sí, el criarem -escarnia el menut saltant joiós i entusiasmat.
-Engabiat, pobret, es moriria; i la veu de la mare d'un to melangiós i tendre, es deixà sentir persuasiva, i les hi parla de la mort, del captiveri, d'enyorances, d'esposa sens marit, d'infantons sens mare, i ells, amb tot i no entendre bé el significat d'aquelles paraules, anaven quedant-se quiets amb el rostre immobilitzat per la tristesa, impressionats pel timbre especial d'aquella veu que els hi esponjava el cor i els feia pressentir l'amargura.
Aprés els hi preguntà alguna cosa que ells contestaren afirmativament amb recança, movent a penes les arrissades cabelleres. I un darrere l'altre besaren tres cops el pardalet que la mare posà suaument dintre el palmell de l'estesa maneta del petit, que xisclà enretirant-la de pressa, pessigollejat per les ungles finíssimes de l'ocell. Aquest emprengué el vol, rodant un moment arran del sostre, i fugint després pel balcó obert de bat a bat.
Tots el seguiren amb els ulls puríssims i brillants immensament encuriosits, obertes les humils boquetes, i creuades les mans sobre el pit en actitud d'admiració.
I el veieren endinsar-se en l'espai lluminós i blau saturat de perfums matinals.
I la mare sentí al fons de l'ànima un consol inexplicable, com si una benedicció d'un poder infinit caigués sobre sa tendra nissaga, protegint-los de les vicissitus de la vida.
Prudenci Bertrana